Tothom entén el que és un conflicte bèl·lic i el que és una crisi de subministrament alimentari. Però el significat de txernozem queda més restringit als especialistes en sòls. En aquestes setmanes aquests conceptes, els de guerra, aliments i txernozems, malauradament, estan relacionats. Explicarem el com.
Txernozem és una paraula d’origen rus i vol dir terra negra. Tècnicament, són sòls que presenten una alta fertilitat física, química i biològica. Són sòls rics en matèria orgànica (d’aquí el color negre), són profunds i ben estructurats. En un llenguatge més planer: són sòls molt productius.
El fundador de l’edafologia, la ciència dels sòls, fou Vassili Vassilievih Dokuchaev, que en temps de la Rússia Zarista, en el període a cavall dels segles XIX i XX, va posar les bases d’aquesta ciència. Ell va observar i descriure els sòls negres, els txernozems de Rússia/Ucraïna i va estudiar les hipòtesis de formació d’aquests sòls. Posteriorment, aquests nous coneixements, estructurats i estudiats per diversos grups científics, varen permetre el desenvolupament de l’edafologia com a ciència en si mateixa.
Els txernozems ocupen importants extensions de territori a l’Europa més oriental. També a Nord-amèrica. La seva gran productivitat contribueix molt significativament a la balança dels recursos de la humanitat en cereals (blat, panís), lleguminoses (soja) o cultius com el gira-sol i la colza. Són cultius indispensables en les nostres cadenes agroalimentàries, inclusives les rellevants branques de nutrició animal.
L’agricultura sempre ha estat una activitat fràgil davant dels conflictes bèl·lics. La fam és una trista derivada de les guerres. La producció agrària depèn de les incerteses climàtiques i exigeix un sistema de treball continu al llarg de cicle de cultiu. No és fàcil fer agricultura en entorns bèl·lics. Les mans estan per les altres urgències, les infraestructures no funcionen, predomina la inseguretat… Ho podem imaginar. Ho hem llegit o ho hem escoltat dels nostres pares i avis.
El conflicte actual a l’Europa oriental afecta una de les grans zones productores de matèries primeres alimentàries del món. La interconnexió de les empreses agroalimentàries amb aquella producció és molt important i de difícil resolució a curt i mitjà termini. És un impacte molt rellevant que fa repensar -i alguns ho havien avisat – de la necessitat de revalorar la mateixa producció agroalimentària, el d’explotar més i millor les nostres terres, potser intensificar en lloc d’afluixar, potser recuperar terres ara abandonades. La nostra fragilitat de subministraments ha quedat constatada. La confiança en un sistema logístic interconnectat que subministra qualsevol producte a qualsevol moment s’ha perdut per molt de temps. Cal pensar en escenaris de disrupció com ja es va veure en la recent pandèmia. Situacions que han portat a decisions estratègiques reduïdes a dies i setmanes i avenços tecnològics en terminis inimaginables ara fa dos anys. La capacitat humana no es rendeix davant l’adversitat.
I sens dubte que la tecnologia pot cobrir part del problema, però també haurem d’utilitzar els continguts d’alguns manuals que encara romanen als prestatges: aplicar més i millor els residus orgànics (Lleida/Catalunya és un gran productor) en substitució dels adobs de síntesi, recuperar per alguna via l’explotació de terres ermes d’alt potencial (cas de l’horta de Lleida), escurçar el marge que encara hi ha entre maneig «com sempre» i el maneig tecno-agronòmic, atacar el marge de creixement en rendiments que ens dona el maneig de sòls, reg o l’agricultura de precisió, reduir els consums superflus, disminuir el malbaratament, potser modificar lleugerament la dieta (Espanya és el primer productor mundial d’oli d’oliva…). Resistir, també. Canvis ara motivats per la necessitat. I sens dubte mesures a escala europea que es reflectiran en les decisions de la Política Agrària Comuna.
En l’àmbit català potser s’ha d’acabar amb la reducció de les terres agrícoles i donar el tomb a la tendència de pèrdua any rere any de sòls productius. Un capítol que deixem per altres «Relats».
Costa molt aprendre de la història, però sembla evident que Europa haurà de canviar la perspectiva productiva en l’horitzó a curt i potser a llarg termini. Cal tenir en compte que els impactes en el subministrament alimentari de cereals als països menys desenvolupats poden portar crisis greus. La capacitat de compra de molt Estats és baixa i la seva dependència és alta. Tot apunta al fet que l’assegurament de la producció agroalimentària a nivell europeu s’haurà de redefinir. No serà fàcil, però en aquests dies ja es perfilen opcions.
I esperant que un dia, ben aviat, les terres negres d’Ucraïna, els txernozem tornin a ser conreades en pau i puguin subministrar el seu producte a la humanitat en el marc d’un comerç internacional raonable i sensat.
Miquel Aran
