Les posicions de pòdium, tan representatives en el món de l’esport, són un referent per la mesura de la competitivitat entre empreses, regions, comunitats, països, etc. Ens podríem, per tant, posar la qüestió de si Lleida – sigui la regió agrària, la seva àrea d’influència o allò que se’n diu «terres de Lleida» – té una posició de pòdium en el sector agroalimentari. Podríem fixar alguns criteris per mesurar la tal posició i també un marc de referència. Podríem acordar fixar el territori espanyol o europeu com a marc geogràfic. Podríem fixar indicadors productius, indicadors econòmics, indicadors d’exportació. Podríem fixar també indicadors de formació i recerca. I també indicadors socials. Podríem també incloure indicadors per la mesura de si aquest sector agroalimentari és un sector en declivi, o està en una fase de rellançament, sigui en una perspectiva productiva, sigui en una perspectiva ambiental.
Es fa palès que les dades numèriques i quantitatives de tots aquests indicadors, força freds, força objectius, donen un resultat molt alt a la puntuació de Lleida en aquest àmbit. No entrarem ara en xifres. Potser fallarien alguns indicadors de percepció pròpia i externa, que no alterarien l’essencial de la puntuació, però que indiquen uns punts en els quals cal implantar millores.
Per una banda, xifres de producció en sectors estratègics, balança comercial, exportació, explotació racional dels recursos del territori i un sector organitzat, amb diversitat d’empreses, de les unipersonals a les diverses modalitats associatives, fins a les firmes emblemàtiques de presència internacional. En un altre capítol, la presència d’un campus agroalimentari consolidat, amb una escola d’enginyeria que celebrarà el seu 50è aniversari, amb el que implica de successives promocions de tècnics que s’han escampat arreu el món, de generació de valor científic, de valor tecnològic i de transferència al sector productiu.
Una potència agroalimentària que entra de ple en els grans reptes de sostenibilitat, revalorització de món agrari i de l’alimentació, que ha de fixar posicions en un entorn amb desafiaments de gestió impressionants. Posem el canvi climàtic, la gestió de l’aigua, el subministrament d’aliments de forma sostenible, l’agroecologia. Sector que no pot oblidar el respecte (en molts casos millora) del medi ambient i, atenció, dels drets humans a escala local o importada.
Una comunitat amb expertesa històrica en aquests dominis i actualitzada en el coneixement que dona la innovació, la recerca, el coneixement, els viatges, les relacions comercials i l’intercanvi. Fronteres? Les menys possibles.
Una posició, la de les terres de Lleida, geoestratègica en la cruïlla del país costaner mediterrani ibèric més ric i les terres enllà de la vall de l’Ebre, corredor natural de la Iberia històrica amb connexions al centre i nord peninsular. França en el veïnatge proper i els mercats d’Europa a l’horitzó. Amb la realitat ben propera de la conca Mediterrània.
I, també, un Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari que sintetitza la concentració de la recerca, de l’emprenedoria i de la dinàmica empresarial. Que permet l’explotació de la transversalitat, a vegades difícil, a vegades transgressora i incòmoda, però generadora de noves dinàmiques. Amb un repte de transversalitat agrobiotech formidable.
I sens dubte les arrels humanes d’un país redreçat una vegada i una altra, tenaç entre la boira i la canícula, de terres fèrtils gràcies, un esforç històric de superació de límits.
Al pòdium? Sí.
Miquel Aran
Gerent del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida
